Arxiu de la categoria: Mare

foto naixement Blai

Quan el record del part em remou

Aquesta setmana hem celebrat els 4 anys del meu fill petit, el Blai, i malgrat siguin 4 anys i l’etapa del bebè ja estigui quedant força enrera, tinc molt molt present el seu naixement. Tots els detalls. Mai n’he parlat en xarxes socials, però sento que ho he de fer no només per mi, sinó també per visibilitzar una situació massa habitual: la violència obstètrica per la vessant verbal, psicològica.

Després del part del primer fill, el Guim, i de descobrir informacions completament desconegudes per mi en aquell moment, vaig sentir molta força, molt instint animal que em cridava fort a tenir un part normal, vaginal, mamífer. Em vaig documentar molt, em vaig deixar acompanyar per dones que em van donar molta confiança en mi i en el meu cos, i em sentia amb tota la força que es pot una imaginar per parir vaginalment sense analgèsia mèdica.

Així que va arribar el dia, que amb molt d’amor i gens de por estava esperant. Tot estava tranquil, jo estava a la banyera de l’hospital rebent les contraccions amb carinyo i la llevadora ens acompanyava amb calma i serenor, que justament és allò el que necessitàvem els 3: el Blai, el meu home i jo. Tot anava genial.

Però sobtadament, quan ja estava dil·latada completament, la llevadora va tenir un canvi brusc d’actitud. Em va donar pressa, em va fer sortir de la banyera, em va fer agafar postures que no em venien de gust, em feia empènyer quan no en tenia ganes i em va bloquejar. Tot sense cap base mèdica on es digués que el nen o jo estàvem en risc, al contrari, tots dos estàvem bé segons els monitors. Semblava que ella tingués por de la ginecòloga que estava en aquell torn, suposem que aquesta no veia amb bons ulls el part natural i els havia marcat un límit de temps a partir del qual si no paria, m’intervindrien. Amenaces a tort i a dret, tensió i la frase lapidària “ets molt egoista, nena [dirigint-se a mi per no voler empènyer quan ella, la llevadora, m’ho deia i quan jo no notava que en tingués necessitat]”.

Després d’això, el meu home se la va endur a fora i com bonament va poder la va allunyar de mi dient-li que necessitava descansar. Tot i així, va venir una altra llevadora que em va dir “te está costando bastante, piensa que no vamos a esperar todo el día” o alguna cosa per l’estil. Ideal per animar-me. La vaig fer fora.

Finalment, ens van deixar sols. Digueu-me bruixa, però anava preparada per trobar-me en una situació similar, pensant que malgrat l’hospital on anàvem sabíem que “permetien” el part natural, no deixava de ser un hospital, amb els seus torns i amb els seus variats perfils professionals. Així que haver previst això inconscientment, sé que va ser la clau perquè no m’enfonsessin. Al cap d’una estona d’estar sols, tot va tornar a fluir. Jo sabia que podia, que eren les circumstàncies externes les que ens ho estaven dificultant, Continua la lectura de Quan el record del part em remou

felic-2017

Carta de desitjos pel 2017

Desitjo cuidar-me per continuar cuidant.

Desitjo nodrir-nos amb la meva parella.

Desitjo que els meus fills rebin el millor de mi, sabent per avançat que em cal respirar a fons 3 vegades per escoltar-me i sentir el pes de la meva motxilla de vivències personal. I que això costa i cal pensar-hi cada dia.

Desitjo continuar sentint a prop els qui ens han deixat per anar tan lluny.

Desitjo que les meves amigues trobin el que busquen, i només mantinguin el que ja tenen i les fa felices.

Desitjo que les mares i futures mares se sentin compreses, recolzades i amb recursos per viure l’experiència de la maternitat tal i com elles vulguin.

Desitjo que les mares i pares amb els braços buits, vagin caminant al seu ritme i passet a passet i sentin que així els ho respectem.

Desitjo continuar retrobant-me, reconèixent-me, i rebuscant-me per sentir-me plena, per mi, pels meus fills, pel meu home, pels meus pares i germans, pel meu entorn.

Desitjo que les famílies a qui he acompanyat, acompanyo i acompanyaré, visquin aquesta experiència amb el màxim d’amor i humilitat per part meva.

Desitjo que tinguem un dolç 2017, que no sapiguem si estem vivint o estem somiant!!!!

felic-2017

 
 

Save

Save

Save

nen bola mon futur

Conciliar, a vegades, sorprèn

Els últims dos meses estan siguent bastant frenètics per mi, i no només per mi, també per la meva família i sobretot, pels meus fills. Feina, compromisos, noves propostes… I amb tot plegat estic contenta, feliçment contenta.

Esclar que amb tot això també veig poc als nens, menys del que estàvem habituats fins ara. I hem perdut moments d’exclusivitat amb l’un i amb l’altre, però  com no, aquesta situació m’ha portat a explorar dins meu i buscar alternatives: m’invento manualitats (habitualment sóc poc creativa), receptes de cuina (no acostumo a cuinar), vaig a la piscina sense depilar (perquè no he tingut temps i no m’importa) i sobretot, els explico i comparteixo amb ells el meu projecte d’acompanyament a la maternitat molt més del que havia fet fins ara. I quan ve el gran, el Guim, al grup de criança per exemple, sento com m’observa a mi mentre escolto, i alhora, com escolta ell què necessiten les dones, les mares, els bebès.

Cal dir també que a pesar de tot, tots dos continuen dient-me que no volen que marxi cada cop que surto de casa. I acullo aquesta negativa, clar que sí! Volen a sa mare les 24 hores del dia, i és just que ho reclamin. Però tot i així sé també que comprenen ara sí, amb fets més que amb paraules què faig, on estic, i per què ho faig.

I això, em reporta calma, confort. I aquí la sorpresa Continua la lectura de Conciliar, a vegades, sorprèn

blai

Com es pot estimar a més d’un fill?

Quantes vegades durant l’embaràs del Blai li preguntava a la meva mare com ens podia estimar a tots,  als meus germans i a mi, alhora. Ho veia impossible estimar a un altre fill igual com estimava al Guim. I em deia que sí, que ja ho veuria, que no patís, que no m’hauria de forçar a estimar-los ni igual, ni menys, ni més. Els estimaria diferent. Però jo seguia sense entendre-ho, pensant que hauria de restar del Guim per sumar en el Blai, i em dolia en l’ànima.

Aquest mes fa 2 anys i mig, ja, el meu petitet. Ara el Blai ja no és tan bebè. Qui em va il·luminar i fer despertar el meu jo més íntim. El que em va empènyer a prendre el camí de la maternitat amb 2.

“Mama, jo sol”. “Mama, no en vull més”. “Mama, tashtimo”. I així, anem fent camí: veloç ell, expectantant jo. El temps passa ràpid, a pesar que quan estàs immersa en la maternitat dels primers dos anys Continua la lectura de Com es pot estimar a més d’un fill?

p1000324

A tu m’entrego

Els primers dies després de néixer el meu primer fill, no aconseguia entendre per què no podia anar al lavabo o esmorzar sola. No aconseguia entendre que les nits fossin tan dures. Només pensava en què jo era una teta gegant amb un apèndix enganxat a mi sense deixar-me fer res.

Tenia molt clar que volia donar-li teta i no el biberó, però la veritat que no sé per què, crec que era l’única cosa que feia per instint; tot el demès encara ho tenia enterrat i el meu subconscient encara no se sentia preparat per treure-ho a la llum. Vaig viure molt malament el primer mes, sense entendre res de com em sentia i del què ens estava passant. Continua la lectura de A tu m’entrego

20160823_223412

Portejar per les festes del poble

En motiu de la setmana de l’Aquelarre a Cervera, (ja veieu que m’estimo el meu poble i aprofito qualsevol ocasió per fer-ne difusió!), he pensat en fer un post sobre portejar durant les festes del poble, o del barri (si és que sou més de ciutats grans).

Jo abans de ser mare vivia les festes mooolt intensament i des de dins del “meollo”, i l’Aquelarre n’és una d’elles: concerts, cercaviles, percussió, correfocs… Ara, com us deveu imaginar, m’he retirat d’aquesta vessant més “farandulera”, però no treu que ho porti a dins i necessiti moure-ho d’alguna altra manera. I aquí és on entra el porteig! Continua la lectura de Portejar per les festes del poble

Piping Plover and its Chick - Ray Hennessy

Neixes tu, reneixo jo

Bonic Guim,

Avui fas 5 anys. Tota una mà.

Vas tenir un naixement provocat (cal dir que llavors no sabia ni què volia dir), però la desinformació no només va fer que ho visquéssim desconcertats, sinó també va fer que ho visquéssim feliços, emocionats. Ja érem pares! Com ho vas viure tu, fill meu? La teva cara no va ser d’alegria, estaves tens, nerviós, desorientat. Ens miràvem i no ens trobàvem, jo estava espantada, i tu crec que també. Anys més tard vaig saber que podia haver sabut més, que et podia haver ajudat més en aquesta arribada a la vida… Continua la lectura de Neixes tu, reneixo jo