Arxiu d'etiquetes: silenci

foto naixement Blai

Quan el record del part em remou

Aquesta setmana hem celebrat els 4 anys del meu fill petit, el Blai, i malgrat siguin 4 anys i l’etapa del bebè ja estigui quedant força enrera, tinc molt molt present el seu naixement. Tots els detalls. Mai n’he parlat en xarxes socials, però sento que ho he de fer no només per mi, sinó també per visibilitzar una situació massa habitual: la violència obstètrica per la vessant verbal, psicològica.

Després del part del primer fill, el Guim, i de descobrir informacions completament desconegudes per mi en aquell moment, vaig sentir molta força, molt instint animal que em cridava fort a tenir un part normal, vaginal, mamífer. Em vaig documentar molt, em vaig deixar acompanyar per dones que em van donar molta confiança en mi i en el meu cos, i em sentia amb tota la força que es pot una imaginar per parir vaginalment sense analgèsia mèdica.

Així que va arribar el dia, que amb molt d’amor i gens de por estava esperant. Tot estava tranquil, jo estava a la banyera de l’hospital rebent les contraccions amb carinyo i la llevadora ens acompanyava amb calma i serenor, que justament és allò el que necessitàvem els 3: el Blai, el meu home i jo. Tot anava genial.

Però sobtadament, quan ja estava dil·latada completament, la llevadora va tenir un canvi brusc d’actitud. Em va donar pressa, em va fer sortir de la banyera, em va fer agafar postures que no em venien de gust, em feia empènyer quan no en tenia ganes i em va bloquejar. Tot sense cap base mèdica on es digués que el nen o jo estàvem en risc, al contrari, tots dos estàvem bé segons els monitors. Semblava que ella tingués por de la ginecòloga que estava en aquell torn, suposem que aquesta no veia amb bons ulls el part natural i els havia marcat un límit de temps a partir del qual si no paria, m’intervindrien. Amenaces a tort i a dret, tensió i la frase lapidària “ets molt egoista, nena [dirigint-se a mi per no voler empènyer quan ella, la llevadora, m’ho deia i quan jo no notava que en tingués necessitat]”.

Després d’això, el meu home se la va endur a fora i com bonament va poder la va allunyar de mi dient-li que necessitava descansar. Tot i així, va venir una altra llevadora que em va dir “te está costando bastante, piensa que no vamos a esperar todo el día” o alguna cosa per l’estil. Ideal per animar-me. La vaig fer fora.

Finalment, ens van deixar sols. Digueu-me bruixa, però anava preparada per trobar-me en una situació similar, pensant que malgrat l’hospital on anàvem sabíem que “permetien” el part natural, no deixava de ser un hospital, amb els seus torns i amb els seus variats perfils professionals. Així que haver previst això inconscientment, sé que va ser la clau perquè no m’enfonsessin. Al cap d’una estona d’estar sols, tot va tornar a fluir. Jo sabia que podia, que eren les circumstàncies externes les que ens ho estaven dificultant, Continua la lectura de Quan el record del part em remou

picseli-tasses cafe

Escoltar, un bé preuat

Últimament m’ha agafat per fixar-me si entre les persones, a peu de carrer, ens escoltem quan parlem. O si en un grup de whatsapp o de facebook – aquests encontres virtuals cada cop més habituals -, les persones es llegeixen amb atenció entre elles.

Com a doula intento practicar-ho molt, això d’escoltar, i prefereixo pecar de dir massa poc, que de dir massa. Tot i ser-ne conscient i dedicar-me professionalment a escoltar les mares i embarassades, no sempre ho aconsegueixo, ja que s’ha d’estar en plena concentració per no dir el que no toca. I me n’adono com encara és més difícil fer-ho en el dia a dia de qualsevol de nosaltres, què poc que ho practiquem, i què poc empatitzem.

Un parell d’exemples:

  • Una dona embarassada diu que té els peus inflats i se sent pesada. Espera sentir un “ostres, quina murga, t’entenc” i la resposta és “ui, doncs en el meu embaràs em vaig trobar súper bé i vaig anar a caminar fins l’últim dia…”
  • Una mare amb un bebè de 15 dies que està feliç, però esgotada de no dormir. Espera sentir un “et comprenc” i la resposta és “ui, doncs el meu va dormir 6 hores seguides des del primer dia…”

Us hi heu trobat algun cop? Continua la lectura de Escoltar, un bé preuat